Els orígens de l'handbol

Text: Lluís Jarabo Galve

Hi ha dues versions sobre els orígens d'handbol:

La primera , sembla ser que, pels voltants de l' any 1914, el senyor Antonio Valeta va fer una mena de barreja de basquetbol, rugby i futbol, la qual, la practicaven amb delectació els equips del Río de la Plata (entre ells el Liverpool i el Wanderer's de Montevideo, aquest últim molt anomenat en el món del futbol internacional). Les regles per les quals es regia aquella mixtura (coneguda simplement com balón ) no les coneixem ben bé. Devien ser un punt estrambòtiques, ja que antics jugadors del River Plate de Buenos Aires, a l'altra banda del riu, deien que recordaven haver-lo jugat corrent amb la pilota sense botar, cosa que es permetia sempre i quant s'aconseguís mantenir aquesta sobre la mà plana. Tal joc, digne de ser apadrinat pel gremi de cambrers, sembla que cridà l' atenció d'uns mariners de guerra alemanys, els quals, romanien avorrits en el seu refugi a la rada de Montevideo.

La segona versió és la germànica. Ens diu, concretament, que l'handbol de Camp va néixer com fruit de la preocupació formativa d'un professor alemany d'educació física, el berlinès Max Heiser, el qual, partint d'altres jocs que ja es practicaven a les escoles (com el Korbball i el Wiesbadener Torballspiel ), en deduí cap allà l'any 1917 un de nou, gentilment dedicat a l'element femení. El Handbal de Herr Heiser no permetia la lluita ni els desplaçaments amb la pilota, i es jugava tant als patis de les escoles com, en dies de sol, a les avingudes dels parcs del Berlín de postguerra.

Fou Karl Schelenz, col.lega del professor Heiser, i també alemany, que, per encàrrec de la Deutsche Hochschule für Leibesübungen , va donar al handbol els trets que el feren adient per a la pràctica masculina. L'any 1919 el va presentar al vell estadi de Berlín-Charlotterburg, i amb el temps, les mesures del terreny de joc passaren dels 20x40 m femenins a 40x80, i finalment a les del futbol; les àrees, del 4 m femenins als 6,8, i finalment 11 metres; el fora de joc, inexistent en el Handball femení, fou imposat dins d'una zona delimitada; les porteries s'anaren engrandint, des de les dimensions femenines de 2x2 m, a les de 2,10x3,75 pròpies de l'hoquei, i finalment a les del futbol; la pilota, treta en els orígens d'una mena de voleibol alemany, el Faustball , passà d'una circumferència de 68/71 cm a la de 60/64 i finalment 58/60 cm. Però la diferència primordial fou la introducció del desplaçaments amb la pilota i el consegüent dribling , que donarien al nou esport tot el seu esperit de lluita.

Poc a poc anà configurant-se l'handbol de Camp. L'any 1925 es disputarien les primeres competicions oficials a Alemanya. L'any 1928, arrel dels Jocs Olímpics a Amsterdam, es va constituir la IAFH, o Federació Internacional d'Handbol Amateur (la IHF actual data de 1948). L'any 1936, a instàncies d'Alemanya, la seva llevadora, l'handbol de Camp integrà el programa olímpic a Berlín. I l'any 1938 es disputarien els primers campionats del món a onze.

Cap als anys cinquanta, es va començar a jugar oficialment amb set jugadors, a camps molt semblants als d'hoquei i es va treure el fora de joc. Cap al anys seixanta ja no es jugava amb onze jugadors i en un camp de futbol. L'origen del set va ser a Suècia pel professor Nielsen a principis dels anys trenta. El clima que pateixen aquest països nòrdics no permetia jugar a l'aire lliure i en camps tan grans. Aquest professor va adaptar les normes del onze, però amb set jugadors i en un camp més petit i cobert.

Història de la Federació Catalana d'Handbol

A Catalunya, l'handbol no va tenir carta de naturalesa oficial fins després de la Guerra Civil. Abans, només certs organismes a la resta d'Espanya, com la Escuela Central de Educación Física de Toledo o la Escuela Naval de El Ferrol , el feien practicar als seus alumnes i cadets.

A Barcelona el va voler presentar el Regimiento Alcántara l'any 1928, al camp de joc del Reial Club Esportiu Espanyol; però no va ser fins 1941 que el Frente de Juventudes de Barcelona va demanar a Toledo reglaments i material esportiu per incorporar l'handbol a les seves activitats esportives. Entre els afiliats d'aquella organització es formaren diferents equips, els quals disputarien de seguida un breu torneig, amb la finalitat de designar la selecció que havia de representar la província en els primers campionats d'Espanya de el Frente de Juventudes . Celebrat en començar l'estiu de 1942 a Lleó, el torneig donaria com a resultat la ràpida eliminació de l'equip barceloní pel de Valladolid. En 1941 es va fundar la Federación Española de Balonmano i en 1942 la Federación Regional de Cataluña . En aquella època dirigia tot l'esport el tinent-general José Moscardó.

El cap de la Federació catalana va ser Pere Sust, sustituït al cap de poc temps per en Josep M. Farré. En l'aspecte de la divulgació, es distingiren els periodistes germans Duran, primer l'Albert i més tard el Mario, tots dos de El Mundo Deportivo y Francesc Costa de La Vanguardia . La primera seu de la Federació catalana va ser justament a El Mundo Deportivo , al carrer Tallers.

Mentrestant, l'entusiasta Josep Maria Farré, tenint de companys de junta directiva l'àrbirte Tella, el professor d'educació física Àngel Jordà i el periodista Albert Duran, va muntar uns cursets de captació, dels qual es van inscriure els següents equips: Frente de Juventudes de Barcelona; Futbol Club Barcelona , capitanejat per Manuel Valls i format amb la tropa del Batallón de Trasmisiones; SEU de Barcelona, Policía Armada y Tráfico (PAYT); Batallón de Trasmisiones; C.D. Iberia; Provençals Poble Nou; Ideal de Vallvidrera; Hispano Francés; Juventudes Hitlerianas; GEEG de Girona i Frente de Juventudes de Sabadell. Al gener del 1944 s'organitzava el primer torneig oficial "Trofeo Antonio Correa Veglison", Governador Civil de Barcelona, que va reunir vuit equips i va guanyar el PAYT.

Des de la temporada 1943-44 fins la de 1958-59, el FC Barcelona va guanyar deu campionats de Catalunya a onze; dos el BM Granollers i altres dos U. Atl. Sant Gervasi. En la temporada 1944-45, l'equip blau-grana va guanyar tots els 39 partits.

Des de l' any 1942 fins 1959 el FC Barcelona va guanyar cinc campionats d'Espanya a onze i dos el BM Granollers.

El primer partit internacional de l'handbol català va ser el 12 de juny de 1947 entre la selecció de Barcelona contra la de Lisboa a l'estadi lisboeta d'As Salesias. Els portuguesos van guanyar per 2 a 1.

En la temporada 1947-48 van arribar els primers estrangers a Catalunya, concretament a la SEU de Barcelona; com també el primer contacte internacional entre clubs. El UD Sants va portar un equip de primera divisió suís: el TV Unterstrasse. Dies abans, la premsa, de la mà de l'Albert Duran, començà a moure el caliu. L'expectació anava creixent i el temor de fer el ridícul existia. Els de Sants supliren la seva inexperiència amb punt d'honor. La lluita fou emocionanat i competida, i malgrat cedir el partirt per 9 a 11, els barcelonins van donar força guerra. Eren: Leandro; Ramos, Riba; Hernández, Esteve, Gotor; Pàrraga; Vila; Roig; Quirant i López.

La seu de la Federació va canviar de lloc i va estar ubicada a la plaça Universitat, per sobre del bar El Estudiante. El president era Valdomero Cabrè i Claramunt propietari de l'hotel Espléndido que estava en la mateixa plaça Universitat.

El 19 de març de 1949 es va disputar el primer partit internacional de la selecció espanyola a onze, en el camp de Les Corts, que la enfrontava contra la selecció francesa. Va ser la primera victòria amb el resultat de 3 a 1. En aquell equip només un jugador no era català i el club que va portar més jugadors va ser el FC Barcelona amb set: Josep Rodés, Miquel Cabré, Joan Barbany, José Antonio Cabrera, Ramón, Joan Cañadell i Joaquim Compte.

Des de 1950 fins 1956, el nou president de la Federació va ser José Mª Ceballos Alameda i la seu va estar a la plaça Doctor Letamendi número 10. En 1950 es va fer la primera retransmissió d'un partit d'handbol a Catalunya. La va fer Miguel Ángel Valdivieso per a Radio Nacional des de El Frontón Novedades .

En 1955 es van crear les Federacions Porvincials de Barcelona, Girona i Lleida, i un any després la de Tarragona amb seu a Reus. Cada una de les Federacions actuaven independentment les unes de les altres. El president de la Federació era escollit entre els diferents equips de la província i amb el vist i plau del Consejo Superior de Deportes .

En 1956 la Federació Provincial de Barcelona va tenir un altre president en començar la temporada fins 1958 en la seu de Letamendi: José López de Miguel, un home obert i trempat, la preocupació del qual, segons va dir, era la de mantenir l'handbol en la categoria amater. Pensava que l'handbol set portava en si mateix una llavor destructiva dels ideals esportius purs. Però no era ell sol. En d'altres països europeus el tema era igualment punyent. A França deien que "l'onze és un esport, el set un joc", i a Alemanya, el pare de l'handbol, Karl Schelenz, pensava de igual manera.

Mentrestant, el set, impertèrrit, seguia la seva marxa ascendent. Després de diferents i breus torneijos, es van disputar els primers campionats de Catalunya durant els mesos de febrer i març de 1951. El campió va ser el CF Badalona, i el subcampió l'UA Sant Gervasi. Tots dos equips van anar a Madrid a jugar el campionat d'Espanya, a mitjan març. Els equips de Madrid disposaven de més pistes, i encara que molts eren frontons de pilota basca, superaven les possibilitats de les catalanes, cenyides, a l'antic Pavelló de la Gran Via de Barcelona, avui canòdrom. En aquest primer campionat d'Espanya, el Sant Gervasi va ser eliminat pel San Fernando de Madrid per 7 a 3, com per al CF Badalona, eliminat pel mateix equip per 8 a 6. La final fou guanyada per l'Atlético de Madrid, en superar al San Fernando per 13 a 3. En 1958, es comptava a Catalunya amb vuitanta equips, repartits en tres categories. Les competicions internacionals, en terreny del set, van portar un esdeveniment nou: la primera Copa d'Europa entre ciutats, organitzada per la federació francesa i patrocinada pel diari esportiu L'Equipe . Barcelona fou la ciutat escollida. Praga va ser la guanyadora del torneig.

De totes formes encara seguien les competicions d'onze. La selecció provincial de Barcelona, en 1958, havia d'anar a jugar a Vigo per jugar contra el Traviesas; però la Federació Provincial de Barcelona no va rebre cap ajuda de la Federación Española , i per tant, per manca de recursos econòmics va dir que no hi anava. Aleshores, directius de la Federació van anar a Madrid i van esbrinar que la Federación no donava cap subvenció a les Federacions de l'Estat. Va ser des de les hores quan totes les Federacions van rebre ajuts, concretament la de Barcelona va ser de 50.000 pessetes, que en aquella època era la màxima quantitat ja que era la federació provincial amb més fitxes. Finalment, els catalans van guanyar el sector per disputar el Campionat d'Espanya a onze a Saragossa. La selecció de Barcelona va quedar segona després de perdre amb la selecció madrilenya.

Entre 1959/63 va ser el president provincial de Barcelona, Juan Peira Seris, procedent del món de l'hoquei i la seu es va canviar al carrer Mallorca número 242. En 1960, el FC Barcelona va guanyar el seu darrer partit de la modalitat d'onze en Vigo contra el Traviesas per 11-8. Des de 1961 i 1963 no es va jugar la lliga d'Honor perquè la Federación Española no podia pagar els costos de la Lliga. S'estava produint el canvi transitori d'equips amaters a professionals. Clubs com el FC Barcelona o el C.B. Calpisa d'Alacant pagaven uns sous als seus jugadors que els permitia viure de l'handbol. A partir de la temporada 1963/64 els equips eren tots professionals i de set. Des d'aquell moment la Federación , només, s'encarregava de subvencionar els campionats de les diferents categories i de les seleccions estatals. L'últim partit oficial d'onze pel títol nacional el va guanyar el BM. Granollers al derrotar al Sabadell en la temporada 1960/61.

Els motius d'aquest canvi a l'handbol són diversos. Per una banda el camp. Els equips d'onze necessitaven un camp de fútbol per jugar. Els de set tan sols necessitaven un frontó. Els espectadors d'handbol veien que era més emocionant, havia més gols i era un joc més ràpid en un terreny més petit. Per tant no calia tants jugadors. Per l'altre, el set tenia més aficionats que l'onze i no tenien una plantilla tan nombrosa. Per això, clubs tan forts com el Barcelona o el Granollers es van plantejar, per potenciar l'handbol, reconvertir l'onze al set pagant als jugadors. A la Federación no li va agradar el canvi d'amater a professional perquè perdia el control sobre els clubs ja que no podia pagar les fitxes dels jugadors.

En 1964 va ser escollit com a nou president de la federació de Barcelona, Francesc Alís i García, que va estar en el càrrec fins 1966. La seu es va canviar al carrer Trafalgar número 12 fins avui en dia. Dels dos pisos que componen la Federació Catalana d'Handbol, el primer, primera va ser on va viure el president de la Lliga Regionalista de Catalunya, Francesc Cambó.

Entre 1966 fins 1972 va ser nomenat president provincial de Barcelona, Robert Tendero Llofriu, que va deixar el càrrec per a ésser el president de la Federación Española , substituïnt-lo Joaquim Borràs i Camps fins 1976.

L'últim president de la Federació Provincial de Barcelona va ser Joan Terré i Carreras fins que es va crear la Federació Catalana d'Handbol (FCH) un 23 de decembre de 1982, reunint totes les federacions catalanes provincials. Els estatuts actuals van ser acceptats per acord en l'assemblea extrarodinària de l'entitat el 17 de juliol de 1995 i amb les modificacions legals incorporades per acord de la junta directiva el 26 d'octubre de 1996 i el 9 de desembre del mateix any per la Generalitat de Catalunya.

Des de les hores, els presidents són escollits entre els clubs, un representant dels entrenadors, un dels àrbitres i un altre dels jugadors de tota Catalunya. Els presidents de la FCH han sigut, Joan Casellas i Xirgu des de 1982 a 1988; Josep Mª Mesalles i Matas des de 1988 a 1992; i des de les hores Jaume Conejero i Romagosa.

Els resultats dels equips catalans, des d'els anys cinquanta fins avui en dia, en la categoria de set, han tingut excel.lents classificacions:

Copa d'Europa des de 1957 fins 1999

El FC Barcelona ha guanyat la seva cinquena copa aquesta temporada i es converteix en l'equip que té més Copes d'Europa.

Recopa d'Europa des de 1976 fins 1999

El FC Barcelona és el que té més amb un total de cinc. El BM Granollers té una.

Copa I.H.F. des de 1982 fins 1999

El BM Granollers té dues.

Campionat Nacional de Divisió d'Honor Masculina des de 1958/59 fins 1998/99

L'equip que té més títols és el FC Barcelona amb tretze lligues, acompanyat en segona posició pel BM Granollers amb deu lligues.

Campionat Nacional Copa "S.E el Generalísimo" des de 1957/58 fins 1974/75

L'Atlético de Madrid és el primer amb cinc copes, seguit del FC Barcelona i el BM Granollers amb tres copes i en quarta posició la Selecció de Barcelona amb una.

Campionat Nacional Copa de "El Rey" des de 1975/76 fins 1998/1999

El primer és el FC Barcelona amb onze títols.

Divisió d'Honor Femení des de 1952/53 fins 1998/99

La primera posició la compartien el Picadero FC i el Ath. de Madrid amb cinc campionats fins 1982/83. La temporada 1991/92 va guanyar el E. Molins de Rei.

Copa de S.M. "La Reina" des de 1979/80 fins 1998/99

BM. Rancho va guanyar una copa en la temporada 1979/80

Campionats Nacionals de Seleccions juvenils masculins des de 1963/64 fins 1974/75

La selecció provincial de Barcelona és la primera amb quatre campionats.

Seleccions territorials per Autonomies masculins juvenil des de 1985/86 fins 1998/99

El primer equip és el BM Granollers amb 9 campionats i el tercer és el FC Barcelona amb cinc.

Campionats Nacionals Cadet Masculins 1979/80 fins 1998/99

El primer equip és el BM Granollers amb cinc.

Un altre aspecte important, és la promoció i recolzament que fa la Federació perquè les seleccions catalanes puguin participar en les competicions oficials internacionals. L'últim precedent del combinat català d'handbol va ser un doble enfrontament amb Iugoslàvia la temporada 1985-86. Catorze anys s'ha trigat per veure jugar a la selecció catalana d'handbol. El 4 de gener de 2000 es va enfrontar, al Palau Olímpic de Granollers, a Suècia, campiona del món i d'Europa. L'equip escandinau va jugar amb totes les seves entrelles, inclosos els quatre jugadors que militen a la Lliga ASOBAL espanyola: Thomas Svensson, del Barça; Thomas Sivertsson i Ljubomir Vranjes, del Granollers; i Peter Gentzel, del Caja Cantabria. El resultat final va ser de 30 a 28 a favor dels catalans. I es que davant seu van tenir una selecció de qualitat dirigida per Valero Rivera, entrenador del FC Barcelona, considerat actualment un dels millores tècnics del món gràcies als cinquanta-cinc títols nacionals i internacionals.